Joc de Cartes. El millor restaurant de postres del Vallès

Joc de cartes les millors postres del Vallès
I comencen una nova temporada (la vuitena) del joc de cartes, aquest cop al Vallès, concretament al Vallès bo, que com tothom sap és el Vallès Oriental.
Espòiler:
Per si no ho sabeu, al Vallès Oriental només hi ha quatre llocs on anar a entaular-se:
Mirko Carturan, a Caldes de Montbui.
La Gamba, a Granollers.
La Masia, a l’Ametlla del Vallès ( i només pel filet estil Roca).
El Sant Miquel, a Vallromanes.
I sobretot, sobretot, sobretot s’ha d’anar Can Poal, a Vallromanes: aquest no falla mai.
La resta d’establiments del Vallès, són tots llocs a oblidar. Per tant, els establiments que han sortit al programa, pasapalabra.

Comencen el periple pel Vallès bo a la La Clandestina de Granollers.
Aquest establiment obert al 2020 i dirigit per l’Alexis Hidalgo, un noi d’aquests que van amb els braços tatuats, no fos cas, que algú li pogués dir que no va a la moda. Si entreu a la web del restaurant veureu que diuen que “la Clandestina es un restaurante de cocina de autor ”, ho poso en castellà perquè no tenen versió en català. Ja ho sabeu.
Cuina d’autor en un restaurant de polígon industrial… crec que és una molt bona idea. Molt.
El restaurant és una nau industrial molt ben decorada i equipada, amb una inversió important i es veu tot molt polit. Ofereixen un menú de 24,90€, que a aquest preu, ja pots començar a fer coses.
Comencem bé perquè he pogut veure com el cambrer servia una ampolla de vi, i feia temps que això no ho veiem, concretament d’ençà que INCAVI va retirar la subvenció anual que feia a la productora del programa, i ja se sap, que una productora de TV no fa res si no ho cobra abans.
Comencem el servei amb una ampolla de vi blanc, concretament un Llopart Vitis, fet amb xarel·lo i una mica de Subirat Parent i muscat.

La veritat és que els plats que hem vist estaven tots ben presentats, i les postres també feien patxoca. Ha sortit un carrot cake (perquè si diguessin pastís de pastanaga es veu que la gent no ho entendria), que com tothom sap és uns dels típics postres del Vallès.
Aquí ja s’ha confirmat que la participant femenina, la Lidia, ni sap, ni coneix, ni té criteri; això sí, és una bocamolla de campionat.

Els caçadors, de la Roca del Vallès.
El següent restaurant és els caçadors de la Roca del Vallès, un poble conegut bàsicament per tres coses: la presó, l’outlet i aquell home que treballa de polític.
Els caçadors, com ho diria… segur que es pot emportar el primer premi al restaurant amb l’estètica més absurda i lamentable que feia temps que no es veia al programa i és evident que en aquest local no hi ha entrat mai un interiorista ni un decorador. El quadre que presideix el local és una escena de caça pintada per un alumne de quart d’ESO que s’està preparant pel batxillerat artístic, però que per falta de traça finalment cursarà FP mecànica.
Aquí hem vist una de les coses que hauria d’estar penat amb presó, i són les putes cartes amb el codi QR. Diguem prou a aquesta estupidesa i que facin el favor d’imprimir una carta com cal.
Continuant amb l’exhibició d’absurditats, en aquest restaurant hem vist que la beguda per acompanyar els plats han sigut còctels. Si nois, còctels pel dinar, tot i que a la confrontació final s’ha comentat que van prendre una ampolla de vi de més de 40€, i que no hem vist per enlloc.
Pel que fa als plats, s’ha pogut degustar la típica cuina tradicional vallesana: Tataki de tonyina, gyozas, croquetes de pernil, amanida de tàrtar de salmó, yakisoba , curri japonès Kare raisu.
(si entreu a la seva web, us transportarà directament a l’oferta gastronòmica de les rambles de BCN).
Pel que fa a les postres, aquí sí que s’ha de dir que ho han fet molt bé, i que pràcticament és l’únic interessant d’aquest establiment tan dispers.
La Lidia, ho ha trobat tot malament, menys les postres.

El Grillat de Lliçà d’Amunt.
Aquí tenim un gastro bar, que és un concepte que s’hauria de revisar perquè se n’ha fet molt abús. En Miquel Sala, cuiner i propietari, no el conec de res però m’ha caigut bé. Lliçà d’Amunt és el que en podríem dir, sense risc a equivocar-nos, un poble genuïnament killo: un poble amb 22 urbanitzacions plenes de gent forastera que han convertit el poble en un indret a evitar.
Aquest establiment està situat en el poble equivocat. El Miquel és un noi amb bones intencions, amb una cuina amb pretensions, li falta però una mica de refinament en els seus plats, però a l’estar situat on està, ja prou que fa.
Tot i això, m’ha agradat, i només per conèixer-lo a ell, val la pena anar-hi.
La Lidia, fent ostentació de la seva incultura gastronòmica, ho ha trobat tot malament.

La taberna de Bigues i Riells.
I arribem a la sorpresa del programa: la taberna. Un dels llocs més lamentables del Vallès, amb una propietària que no toca ni quarts ni hores, ni s’entén que pugui estar al capdavant de cap negoci, ja que no ni capaç de lligar dues frases curtes amb un mínim d’intel·ligibilitat.
Entrada al restaurant bruta, terra brut, local brut, cuina bruta, neveres amb aliments crus i cuits barrejats, i una cuinera amb un grau de coneixement gastronòmic més aviat humil, per no dir inexistent; o sigui, que pràcticament no en té ni puta idea. Podríem dir que la seva cuina ni arriba a empatar amb el llunyà record de quan es cuinava bé als menjadors escolars.

Fixeu-vos en el nivell, que el vi que ha servit era lambrusco, o sigui, ha tingut la santa barra de servir un puto lambrusco per dinar. A partir d’aquí tot ha anat pel pedregar: paella marinera passada de cocció, mongetes amb sípia i cloïsses, timbal de verdures amb pernil dolç (del Mercadona), amanida verda amb rul·lo de cabra (un plat que en qualsevol restaurant que s’estimi una mica a si mateix, va fer desaparèixer de la seva carta a finals dels 80).
Aquest establiment serveix un menú a 10,50 € que aquest preu, no és que poca cosa es pugui fer, és que millor no fer res de res.
En servir els primers plats, hem pogut contemplar una de les millors escenes mai gravada en el joc de cartes: la cara d’estupefacció, de desconcert, de por i de perplexitat dels participants que no es podien creure el que estaven contemplant al plat… s’ha fet el silenci, i ningú tenia pebrots de tastar cap plat. Un parenostre ha demanat de resar un dels comensals, ja que podia arribar una desfeta pitjor que una de les set plagues d’Egipte. O totes juntes.
Amb els segons encara s’ha anat a pitjor; unes sardines que s’han hagut de retirar perquè estaven en mal estat, unes cuixes de pollastre amb dàtils fermentats (indicatiu directe de toxiinfecció alimentària), i una costella de porc de compra precuinada (i que quan ella ha explicat com l’havia fet, tots han vist que mentia). Aquesta costella de poc ha estat l’únic plat apte pel consum del restaurant, perquè era de compra. 
De fet, a la valoració final, aquest establiment ha rebut la segona nota més baixa en tota la història del programa, i, fins i tot el Marc Ribes, li ha posat un 4 en tres categories i li demanà que es replantegi moltes coses, entre elles que tanqués, afegiria jo.
De totes maneres, al principi del programa la Lidia ha dit que tenia 60 anys, i si tot va bé, hem de pensar que en menys de cinc anys, ja no cuinarà: siguem positius.
De moment però, estaria bé que hi enviessin a sanitat a fer-hi una inspecció i que l’ajuntament de la vila, prengués les accions pertinents, o sigui tancar-lo.

La setmana vinent joc de cartes a Lleida, i ja sabem que Lleida… mai defrauda.

ACTUALITZACIÓ 27-11-24 : el restaurant la taberna de Bigues i Riells, ja ha tancat definitivament.