El Millor restaurant d’alta muntanya de la Vall d’Aran

En aquesta ocasió el musculat cuiner català se n’ha anat a la Vall d’Aran a buscar el millor restaurant de cuina d’alta muntanya i mira tu per on, com a representació de la cuina de la zona han seleccionat  una pizzeria i un restaurant de ramen… demostrant així que en Marc Ribas té els collons més musculats de la catalana terra.
I per si això no fos prou, el millor plat del programa ha estat un ramen d’olla aranesa: ho heu llegit bé, un putu ramen. Si Josep Pla aixequés el cap i ho veiés, trucaria al seu amic Francisco i els faria afusellar a tots.
Al lio:  
A Casau hi trobem La Petite Bohème, un restaurant on Alex de Reina ens ha dit a la seva frase de presentació que “No tinc cap problema en dir-te que el teu menjar és una merda”., però a la confrontació final hem vist que era un fals i un covard, perquè no ha complert la seva paraula.
L’Alex és un noi que li mola molt tallar pernil, diu. L’entrada del restaurant-hotel no convida gaire a entrar: unes cadires metàl·liques de bar de carretera i unes ombrel·les (de bar de platja de segona línia) de tela vermella d’una popular beguda de cola d’origen nord-americà, la qual conté una alta concentració de ciclamat sòdic, cafeïna, àcid fosfòric, aspartam i un llistat d’altres merdes químiques que poden provocar obesitat, ceguera, anèmia, trastorns del son, desmineralització, alteracions psíquiques i acidesa a l’estómac. Si sou curts de gambals i no ho heu pillat em refereixo a la coca-cola.
Per si tot aquest impacte d’entrada no fos poc, al menjador del restaurant hi trobem una pantalla de televisió on s’emet un vídeo infinit d’una llar de foc encesa….
Ja us dic jo que aquí no hi hagués entrat mai, però si pel que fos hi hagués entrat, hauria convertit el local en un Tor 2. I en Carles Porta hauria sucat pa 12 capítols.
Diu el noi que van venir a la Vall d’Aran perquè el seu pare buscava tranquil·litat, però en realitat vol dir que el seu pare va escapar d’un passat truculent i s’ha refugiat a un poble a prendre pel sac. L’Alex diu que fan un menjar de “cassa”, de “cassa” bona. Com a bon killo, no distingeix la essa sorda de la essa sonora, per tant, no sabem si parla de casa o de caça. Però és igual, perquè al nano el que l’interessa és tallar pernil i punt. Sa coneix que el tema dels ganivets, és lo seu.         
I pel que fa a la seva oferta gastronòmica, ha estat correcte, sense res a destacar.

A Vielha hi trobem La Bòveda Pizzeria, on en Sebas es presenta dient que “No m’agraden els pesats que em donen consells.”
Aquest noi ha heretat la pizzeria del seu sogre (possiblement estem davant d’un calçasses), i fa 25 anys que la regenta amb la seva muller, oferint una cuina italiana centrada en la pasta fresca, pizzes i entrants italians. Una típica cuina italiana d’alta muntanya, claro.
El Sebas m’ha caigut molt bé, és un tio que li agrada la seva feina, però no li agrada la gent i no està per fer la pilota a ningú.  
Els plats que hem vist al seu restaurant mostraven una cuina correcta, sense pretensions i que et poden solucionar un dia de pas per la zona.

També a Vielha, hi trobem el restaurant Çò d’Oskar, on el propietari es presenta dient que “ La gent quan em veuen treballar diuen que soc la rehostia.”
Aquí trobem a un pobre noi que es fa dir Oskar amb K, que possiblement ve d’un homenatge a la ketamina. De fet, aquest noi té un rètol a peu de carretera on amb la foto de la seva cara publicita el restaurant. A la foto del rètol sembla subnormal, però com que la paraula subnormal actualment no és gaire acceptada, direm que el noi sembla retardat. Ens diu que hi ha gent que el vol conèixer simplement perquè l’han vist al cartell: suposo que la gent vol comprovar si és tan retardat com aparenta a la foto; no hi trobo cap altra explicació.
Penseu que aquest tio, a un dels restaurants del programa, ha demanat un sorbet i ha dit que estava molt fred….
Bé, al seu local hem tingut la sorpresa (desagradable) de veure un restaurant amb més microones que a una tenda del mediamarkt; El nano té 6 microones a la cuina, per tant, no cuinen, escalfen. A no ser, que hagi creat el concepte de cuina de microones d’alta muntanya, que també podria ser.
A la cuina hi té dues noies cuineres d’ultramar, d’aquelles que aquí ho troben tot massa alt: el taulell alt, els fogons alts, els prestatges alts.. però en realitat tot està a una alçada normal… no sé si m’explico.
Però no ens desviem del tema, la “gastronomia” que ha ofert no ha arribat ni a l’altura de la cuina que oferien els menjadors escolars als anys 80, ja que ha servit un plat de mongetes tendres que eren agres, i perquè se’t facin malbé unes mongetes tendres, has de ser molt deixat. O no arribar al prestatge de la nevera.. no sé si se m’entén.
En fi, un puto desastre de restaurant.              

A Baqueira Finalment, trobem el Pirenasian Bar, on Denisse ens diu que “Aquí som molt macarres, pot passar de tot.”
La Denisse avui ha representat a la quota femenina del programa, proclamant que són un restaurant de dones, que no necessiten res més i que són dones empoderades i emprenedores. Des d’aquí, màxim suport a tothom i a totdon.
La Denisse és una d’aquestes persones que van amb els cabells recollits amb una cua, i un bri de cabells que li cau davant de la cara i l’ha d’anar apartant contínuament perquè li molesta. Hi ha modes tan estúpides que costen de creure. Un dia us parlaré de tots aquests que van amb els pantalons estripats pels genolls: això no és una moda, és una deficiència.  
La Denisse diu que només obren per temporada: temporada d’hivern i temporada d’estiu; per tant, a la tardor i a la primavera, estan tancats.
Aquí hem vist una cuina, evidentment, amb tocs asiàtics… una cuina més del born de Barcelona ciutat, però clar, penseu que tots els urbanites de la zona alta de BCN quan pugen a muntanya volen menjar alguna cosa que puguin reconèixer.

A la confrontació final el Sebas ha ensenyat les seves cartes dient que venia a jugar i que ha puntuat baix per guanyar. Això se’n pot dir ser sincer, o ser sincericida. Aquesta estratègia a l’hora de jugar, sovint passa factura, i tot i tenir molta raó en algunes observacions que ha fet, intentar guanyar el programa puntuant malament als contrincants, no em sembla una manera justa, ni ètica ni moral de guanyar el concurs.
Però en aquest capítol hi hem vist sintetitzada la societat actual i el nivell gastronòmic dels catalanets quan surten de casa: un restaurant on la seva cuina es tracta d’escalfar plats congelats al microones, resulta que és un dels establiments que més treballa i més menús serveix de la zona, demostrant així la cultura culinària i la sensibilitat gustativa de la població catalana, i que a sobre, el millor plat de la cuina de muntanya de la Vall d’Aran sigui un Ramen, això demostra la bona feina que s’ha fet des de les institucions governamentals, aconseguint diluir qualsevol espurna d’autenticitat local, convertint Catalunya en una plaça – tal com l’execrable alcalde Jordi Clos defensava- multicultural.
La setmana vinent, pa amb tomàquet i curri.      
I sobretot, tatueu-vos alguna meda per estar a la moda, no fos cas…